biografia
![]()
|
Versió 1Artista. Treballa en la cerca de llenguatges de creació amb i des de les persones i els llocs. Moguda per una inquietud permanent de canvi, cerca nous modes de percebre, conèixer i relacionar-nos que trenquin amb l’herència renaixentista (i tot el que ha comportat a molts nivells) i s’obrin des del moviment, a nous modes més amables, plurals i esfèrics que tinguin en compte la implicació en un medi ampli i alhora divers. Ha transitat per diverses institucions com a professora (Facultat de Belles Arts de la UB, Universitat de Manresa, Universitat de Vic, Universitat Autònoma de Barcelona, centre de secundària Balaguer) i ha topat amb la realitat de diferents institucions artístiques que li han demostrat que el seu treball està en un altre lloc fora d’aquests espais. L’any 2010, gràcies a la Beca de recerca i creació del CONCA, descobreix el potencial dels centres de creació presents al territori, moment en que va teixint una xarxa àmplia de persones amb inquietuds similars per situar les arts en espais horitzontals, compartits i amables. El 2017 decideix centrar-se de ple en la creació artística al territori, treballant conjuntament amb diferents persones i realitats locals i aprofundint en nous llenguatges que possibilitin la obertura a noves percepcions, interpretacions i accions.
Versió 2Fa 22 anys que em dedico a les arts amb el neguit de retornar les arts als llocs i les persones. Sóc Llicenciada en Belles Arts i Doctora per la Universitat de Barcelona. Vaig formar part des dels seus inicis, de l’equip que creà el departament d’educació de la Facultat de Belles Arts on vaig ser professora. El meu neguit per ser amb les persones, em va allunyar de l’acadèmia on vaig co-fundar la xarxa Artibarri i Teleduca. Educació i Comunicació. Al llarg d’aquests anys he treballat com artista amb tot tipus de col.lectius i grups d’edat i he anat desenvolupant un llenguatge que em permet crear amb i des de les persones i els llocs. Considero que obrint les arts als espais, els temps, els llocs, els ritmes, els moviments, ens situem en una nova perspectiva de treball àmplia, oberta que considera la percepció i la relació com el principal element de canvi.
Em sitúo des d’una perspectiva ecològica (Kapra), esfèrica (Farinelli) i de multiplicitat de punts de vista (Mary Overlie i Anne Bogart). He après de la dança, el teatre, la música i les arts visuals, on he anat creant un llenguatge multidisciplinar. Reemprenc el concepte de tradició de T.S. Eliot per crear i comprendre des del que ha estat i el que és. Una horitzontal temporal on el passat és necessari per al present. Des del 2010 fins al 2015 vaig obtenir la beca de recerca i creació del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya per crear i aprofundir en llenguatges de creació amb i des de les persones. Al llarg d’aquests anys he estat docent universitària a les Universitats de Vic, Manresa, Autònoma i Barcelona i creadora en un petit municipi del Solsonès. El 2016 vaig rebre el Premi Pilar Juncosa per explorar els processos de creació de Joan Miró a partir dels seus espais de treball a Palma i Montroig. Gràcies al premi, he treballat en la interpretació profunda dels processos de treball de l’artista. Fet que ha contribuit a fer un gir important per comprendre la creació des del moviment i tots els seus matisos. Aquest gir ha obert un àmbit de treball complex que recupera els llenguatges artístics d’alguns artistes de la modernitat, per compendre’n els moviments i l’estructura creativa i recuperar un posicionament amb la vida que implica una relació complexe, interessant i molt necessària. Actualment tenint present el moment en el que estem i la importància de repensar les arts i tot el sistema creat al voltant d’aquestes, treballo en la cerca de llenguatges de creació amb i des de les persones i els llocs. Llenguatges que ens permetin obrir les arts a noves maneres de fer i que enlloc d’esdevenir productes al servei d’un mercat, esdevinguin eines de reflexió, transformació i coneixement. AutoentrevistaCom explicaries l’enfocament del teu treball?
Generalment venim d’un model de creació força tancat on l’artista treballa solitari o en grup en relació a una idea i disposant d’uns recursos tècnics. El traspàs d’aquest procés a un col.lectiu o la seva difusió generalment es planteja a posteriori, o sigui un cop l’artista o artista ha projectat la seva idea. En aquest model es crea una distància. Un Jo-els Altres que separa i sitúa com a incomprensible determinades creacions artístiques. L’obra de molts artistes resulta llunyana per incomprensible tot i tractar i exposar aspectes contemporanis propers a tots/es però sovint hi ha un aspecte de llenguatge, uns codis, unes formes que la fan llunyana i més en el moment que estem vivint actualment. En un model d’aquest tipus, les persones tenen el paper d’usuaris, de receptores o de col.laboradores aportant la seva opinió. De vegades intervenen a la peça de l’artista seguint unes instruccions prèvies o unes pautes ja donades. Si seguim aquest model ens trobem amb unes estructures ja donades i encarregades de difondre o donar a conèixer les obres. Es parla de públics i de generar processos educatius encaminats a la difusió. Per altra banda, trobem els treballs que se suposen col.laboratius i que acostumen a seguir processos assamblearis de creació que parteixen de sociogrames, documentals o processos col.lectius on l’artista sovint pren el paper de catalitzador o dinamitzador. Aquests processos l’artista continúa estant en un lloc o paper diferent i posa a l’abast les seves eines des d’una postura generalment intel.lectual. En molts processos col.laboratius l’artista pren espai en espais de discussió i debat col.lectius i potencia la creació de processos implicatius. Però sovint, la poètica, la metàfora, el joc de la creació més enllà de les paraules i els esquemes no té lloc en les pràctiques comunitàries. A la inversa. Sense distància Al llarg de tots aquests anys he estat cercant nous models, llenguatges i processos de creació amb les persones que no segueixin models pre-establerts i obrin nous espais per a les arts. Llenguatges on l’artista no té per què dissoldre’s per poder fer un treball amb les persones però si que adopti posicions diverses que permetin construïr processos a veure amb el context on es desenvolupen. M’he mogut per l’educació, l’educació social, l’antropologia, la sociologia, la pedagogia, cercant modes de fer on com artista prendre un rol i un espai còmode i sensible amb una manera de fer complexa i canviant. El meu treball s’orienta des del procés en sí mateix amb les persones. Entenent el procés creatiu amb altres persones no professionals de les arts com aquell que possibilita obrir noves formes de treball i nous llenguatges per a les arts. La meva feina durant els darrers anys ha estat aprendre no tant la tècnica o la creació de projectes sinó les eines o estratègies d’interlocució que passen per un mateix. O sigui que m’he dedicat a afinar-me, a aprendre altres modes de creació amb les persones que passin per compartir vivències i que parteixin de la posició, el ritme, l’espai, el moviment...aspectes que poden resultar molt abstractes però que formen part de qualsevol dinàmica educativa i d’interacció i que tenim tots i totes a l’abast, encara que sovint no ens n’adonem. Quan es produeix aquest canvi de mirada? La meva feina fa un gir quan em plantejo si en els projectes no estaré projectant en els altres aspectes importants per mi? Quan em plantejo la meva posició dins el marc d’un projecte i les dinàmiques colonials en la creació de propostes amb les persones. Es tracta de passar de l’objecte a la relació? Si, comprendre la pròpia relació com espai de treball aporta noves eines per considerar els processos creatius propers i permeables a les persones. A diferència del que ens trobem en el nostre país en la majoria d’educadors, no faig projectes educatius per apropar les arts a les persones. Ni pretenc dinamitzar territoris, comunitats ni grups de gent. Pretenc partir d’espais i universos reduïts per compartir processos de treball únics que en sí esdevinguin artístics. Per tan no faig projectes a demanda, sinó que el propi projecte és autònom i s’articula a través de les persones en diferents contextos. En aquests no em dilueixo sinó que hi sóc des del lloc que decideixo i proposo nous espais, llenguatges i codis per obrir interpretacions. El caràcter propi del meu treball es dona per tres elements: -no em dilueixo, tinc un lloc; jo hi sóc i ho faig des de mi on la meva posició reflexiva permet jugar amb les possibilitats i dimensions que s’obren de la interpretació- creo des de la gent, des de les persones, des de la relació. El procés parteix d’un ritme lent que permeti tocar l’espai, les interaccions, les relacions i anar-les treballant des de dins, formant-hi part i sent-hi. Ës així com aprenc constantment a afinar per crear des del cos i la presència amb l’espai i les persones. On el meu cos és un instrument que sintonitza. Aquest procés no és molt Individualitzat? Al contrari del que podem pensar, treballant des d’una mateixa la relació ets més amb els altres (considerant per altres no sols les persones sinó també els espais, els objectes...tots els elements que formen part del nostre entorn). Es tracta de ser-hi des d’un lloc diferent. Pots explicar millor que vol dir aquest ser amb els altres? Si, quan treballes uns eixos d’orientació clars que et permeten saber on ets (alerta, no qui ets!!!, la orientació aquí no és identitària sinó posicional), en termes de lloc, d’espai. Des d’aquest punt la mirada es capgira, de ser unidireccional i enfocada enfora, a ser circular i envolvent. Cos i mirada se submergeixen en una altra percepció centrada en la relació d’un mateix amb l’entorn. Text i context. Així perceps els altres perquè els sents, des d’aquí es crea una altra qualitat en la relació i la comprensió dels llocs i les persones. Gràcies a la proposta SUM realitzada a Llobera, vaig comprendre un altre mirada a la comunitat, a sentir-se poble a partir de les dones grans del meu poble. La seva aportació va ser clau per comprendre com les dones de pagès se sentien comunitat dins una població disseminada on el fred de l’hivern, les boires i la distància no propiciava gaires encontres. Amb elles vaig descobrir el valor de sentir-se, de pensar-se. Un valor que sovint es crea des de la invisibilitat i la soledat aparent. |